És una dona histriònica amb un component psicopàtic histèric o, com bé expressa ella mateixa, amb el to vital alt. No entén de formalismes socials i sempre expressa allò que pensa. Utilitza el sarcasme i la ironia, li agrada fer servir eufemismes i reinventar el seu discurs. El seu nas llarg, herència de temps passats quan les dones remeieres recollien herbes i sabien de màgia, capta l’essència de les persones del públic i revela a la resta allò que hi ha ocult o amagat. Juga amb la dualitat, inherent a la vida. El seu tancant accent pallarès contrasta amb el seu discurs fresc i certament revolucionari. És una dona que no deixa ningú indiferent, el seu estil descarat pot agradar-te o pot fer-te sentir rebuig. Combina els tres instints bàsics d’una forma excel·lent: l’instint de conservació (i és que només cal veure com va vestida i tot allò que és capaç d’endrapar si la conviden a menjar; l’instint sexual (qualsevol ésser binari o no binari pot ser objecte del seu desig calent; i l’instint social (necessita del grup per a sentir-se important, fer-se veure i generar comunitat).

L’Esperanceta podria entendre’s com una performance en què la construcció del personatge cerca la controvèrsia i la provocació, alhora que dibuixa somriures inevitables a la cara dels espectadors i fa que se centrin única i exclusivament en el moment present. Desapareix el temps psicològic, en què el passat i el futur no tenen cabuda. És un espectacle d’improvisació en què el públic és part actuant i igual d’important que la mateixa Esperanceta. Casa Gassia, reducte inexpugnable de la idiosincràsia pallaresa, és el seu bastió de comandament. Des d’allà es mou i fa cap on es demani la seva presència. No n’entén, de fronteres. Els límits es desdibuixen en el temps present.